L'argot mariner

Els pescadors arreu del litoral català s’han caracteritzat per tenir un argot propi, una manera particular de parlar, un llenguatge a voltes difícil de desentrellar, malgrat que senzill i planer tal i com és la seva manera d’entendre la vida.

Carlos Barral deia que se sentia amb la obligació, pel fet de ser més alfabet que ells, de preservar aquest argot propi. El vocabulari utilitzat pel pescador es transmet de forma oral, però amb el temps poc a poc i pel desús, moltes d’aquestes paraules han anat desapareixent de les converses a taula amb la família, o a la taverna. Malgrat a Calafell encara quedem molts fills o néts de pescadors , hem perdut  aquest llenguatge oral tan particular.

Quan diem cap tots pensem primer de tot en la part del cos, quan antigament no calia dir que ens referíem a una corda. Ara deixem anar, enlloc d’amollar, o quan una bona mossa remena les caderes se li mira el cul i no pas la “popa”.

O fins i tot ja pocs li diuen “Pes” a l’edifici conegut com al Confraria.

Llistat d’algunes de les paraules  o frases fetes en desús: Amollar (deixar anar), anar a retiro (tornar al vespre cap a casa), assucar (recollir un cap, o sigui una corda), arriar (en mariner es refereix a les veles però per exemple a les cases també s’arriaven les persianes, o els pantalons), cobrar (recollir les amarres), galls (les banderoles que deixen els pescadors  al mar per reconèixer on han calat les xarxes  o les nanses), colls (onades), palu de barco (evidentment és un rem, però s’utilitza per dir que alguna cosa o algú és molt alt: "És més alt que un palu de barco"), orla (peça de fusta que voreja tota la barca tan per babord com per estribord, temporal (quan hi ha molt mala mar),  xorrar (recollir la pesca, o recollir qualsevol cosa)

Share