Els origens mariners de Calafell

El barri de la platja de Calafell va començar-se a habitar de manera permanent a mitjans del segle XIX, que alguns pescadors es van instal·lar a les "botigues" de pescadors, edificacions per a deixar-hi els aparells de pesca.

Aquestes “botigues” foren emprades originàriament com a magatzem per als estris de la pesca. Amb el pas del temps, aquestes edificacions s’estengueren al llarg de la platja originant una fesomia molt particular. Les botigues dels pescadors calafellencs estaven distribuïdes en dos barris: el Trajo de Llevant o Platja Esquerra i el Trajo de l’Espineta o Platja Dreta. Eren construccions molt semblants entre si, de petites dimensions i amb un pati a la part del darrere. Els baixos constaven d’una porta de llinda i una petita finestra. L’interior tenia a una banda l’escala, la cuina i el foc. La resta de la planta baixa s’utilitzava com a magatzem i taller on reparar els utensilis de la mar. Al pis superior s’hi disposaven les habitacions. Generalment tenien dues finestres rectangulars, o bé una finestra i un balcó que donaven a la façana principal.

Confraria de pescadors, el 1946

El Trajo de Llevant, a la dècada dels anys vint.

La majoria de la gent que anava a pescar no vivien pas a la Platja, ja que la platja era un lloc considerat dolent degut a les malalties i als insectes causats pels aiguamolls, i eren també pagesos o d’origen emigrant.

La flota pesquera als darrers anys del segle XIX era d’una vintena de baques, i en aquells temps la pesca era de subsistència degut a la limitada demanda i a la dificultat de traslladar el peix fresc.

La creixent demanda de peix fresc per part de Barcelona, juntament amb l’arribada del ferrocarril el 1882, va revolucionar l'activitat a Calafell. Altres limitacions es van superar més tard, com la manca d’aigua (es va projectar una font el 1892) i la inexistència de gel pel transport del peix (el 1918 tinguérem la primera fàbrica de gel).

A principis de segle XX hi havia una trentena de barques, predominant el sistema de pesca de bou. Aquest art requeria dues barques i resultava complex. Quan hi havia veda al bou, s'empraven altres embarcacions, com les de palangre o tresmall, amb grans cobertes per a guardar les xarxes, o les dels sardinals.

Al 1912 es va començar a canviar el sistema del bou pel de la vaca, i va ser el darrer factor que va revolucionar l’activitat pesquera a la Platja de Calafell. Aquest any ja hi havia 52 barques, i el sistema va resultar molt rendible i es va generalitzar ràpidament. Aquestes barques eren grans, ja que la pesca era d’arrossegament, i duien tres veles, la mitjana (popa), la major (mig) i la pollancre (proa). Als anys vint la platja de Calafell era de les que tenia més “fusta” de tot el litoral: la flota estava formada per 108 barques, totes a vela i rem.

A mitjans de segle va haver el major número de barques a la sorra. Com diu en Carlos Barral en el seu llibre "Años de penitencia. Memorias I", "En la playa de Calafell había habido, como dicen los pescadores, mucha madera (...) Entre treinta y cuarenta y cinco parejas de bou; más de ochenta veleros de arrastre de sesenta a setenta palmos de eslora. Su mantenimiento ocupaba todo el año a varios calafates y a una familia de veleros (...) Las distintas embarcaciones, cuando estaban todas varadas, cubrían en dos hileras trescientos metros de playa (...) Antes de que instalasen el varadero mecánico, cuando las sacaban a tierra con troncos de caballo y parejas de bueyes, ocupaban más espacio, estaban más desparramadas”.

Platja de Calafell plena de barques, cap el 1950

La platja de Calafell amb les barques de llum, xarxaires o tremallaires i bots petits.

El 1922 l’establiment de les Colònies Infantils de Vilamar, destinades a acollir nois en els períodes de vacances, van donar prestigi a les platges de Calafell i van atraure a famílies benestants de Barcelona. Les primeres famílies d’estiuejants es construïren torres o varen habilitar botigues de mar. Van ser els Mandri, Grifé, Serentil, Barral, Macian, Bartrina, Sastre, Martorell, Galles...

L’impuls definitiu a la transformació de La Platja va ser la construcció del Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, inaugurat el 1929 pel rei Alfons XIII dedicat al tractament de nens amb tuberculosi. En un principi això va aixecar molts recels entre els calafellencs, però després esdevindria un símbol íntimament lligat a la vida la platja de Calafell.

Trajo de Llevant, el 1930

Vista del Trajo de Llevant i els barracons de les colònies Vilamar, l'any 1930.

La societat civil havia evolucionat ràpidament i va ser dirigida en gran part per la societat civil, els pescadors. Malgrat el seu poc pes demogràfic (en 1925 hi havia una població estable d’unes 150 famílies), els pescadors estaven organitzats en dues organitzacions diferents: la Germandat de Pescadors, amb 172 associats, que era l’organització més antiga i en la que sembla que dominaven les famílies més modestes, i la Confraria de Pescadors, amb 154 associats, que va ser una escissió de la primera i en la que sembla hi havia una major proporció de propietaris de les barques. Va promoure i realitzar l’Església, l’escola pública, cases de pescadors, el cinema.

Confraria de pescadors, el 1946

La confraria de pescadors vista des del Trajo de l'Espineta, el 1946.

L’aparició dels motors a les barques es va anar fent de mica en mica al llarg dels anys vint i trenta. Les barques d’arrastro van ser desarborades i es van convertir en “mampares” o sardineres, és a dir, es dedicaren a la pesca nocturna de la sardina. Els primers motors van ser motors de furgonetes adaptats.

La darrera embarcació pesquera de vela llatina va ser la Francisca, d'en Magí Sicart. Carlos Barral ho narra així: “El último velero de arrastre, de Calafell y probablemente de toda la costa de Tramontana, fue la “Francisca”. Su desguace duró un par de años; fue lento y penoso. Y era ya en la raya de los años cincuenta. La vararon definitivamente delante mismo de mi casa y un temporal de invierno la arrastró, dejándola paralela al mar y ligeramente escorada. Así fue desnudándose progresivamente, perdiendo primero la obra muerta y luego la cubierta arqueada como el lomo de un caballo, y después, poco a poco el forro de las cuadernas hasta mostrar íntegramente el costillar. Y después nada. La “Francisca” había servido de modelo para infinitas acuarelas del propio Amat. En realidad Amat vivía de ella; era seguramente el motivo de más de la mitad de sus cuadros”.

L’arribada del turisme i la manca d'un port pesquer, van portar al declivi de la pesca a les nostres platges. Sembla que just després de la Guerra va haver la possibilitat de construir un port pesquer, però no es va arribar a fer realitat mai.

Font: Història de Calafell. El segle XX. Entre la pesca i l’especulació. Joan Santacana. Llibres de matrícula.


Podeu veure un interessant pel·lícula sobre el Calafell mariner, filmada el segle passat, gentilesa de la família Merencio.

{youtube}wbrUxdznK9A{/youtube}

Share