X Trobada de Vela Llatina de Calafell

Un dia, remenant per les "meves golfes" vaig trobar un exvot de Sant Elm. Com que sabia que el Josep Inglada en col·leccionava aquí a la capella-oratori de St. Antoni de Pàdua, li vaig dir que, si li agradava, li ho donaria perquè el pogués incorporar a tot el conjunt de mostres escollides que hi té. I, a més, també, li entrego uns goigs antics de Sant Telm que he pogut localitzar.

​Un dia, remenant per les "meves golfes" vaig trobar un exvot de Sant Elm. Com que sabia que el Josep Inglada en col·leccionava aquí a la capella-oratori de St. Antoni de Pàdua, li vaig dir que, si li agradava, li ho donaria perquè el pogués incorporar a tot el conjunt de mostres escollides que hi té. I, a més, també, li entrego uns goigs antics de Sant Telm que he pogut localitzar.

​Sant Elm (o Sant Telm) era el patró dels mariners i navegants, a qui li tenien molta devoció i l'invocaven en situacions de perill. Així ho trobem en documents antics de la parròquia de la Santa Creu de dalt el Poble de Calafell, on hi havia un altar i un retaule dedicats a aquest sant. Antigament, la majoria dels pescadors de Calafell vivien tots a dalt al poble. Aquí a la platja solament hi havia les barraques per guardar els ormeigs. Fins i tot el calafat tenia el taller a dalt el poble.

​Però, abans de lliurar-li l'exvot i els goigs, voldria fer unes breus puntualitzacions:

​Primera.- Som a primers de juny; demà, dia 13, se celebra la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, patró d'aquesta capella de la Destil·leria, i que, per aquest motiu, s'ha organitzat aquest acte.

​Segona.- El passat dia 2 de juny, en altre temps, era la festa de Sant Elm, i era la diada en què els mariners, navegants i pescadors honoraven al seu sant patró. I dic "era" perquè si abans era Sant Elm el patró dels mariners i navegants, d'en mica en mica, aquest va anar perdent rellevància a favor de la Mare de Déu del Carme. Al segle XVIII l'almirall mallorquí Antoni Barceló estengué la devoció a la Mare de Déu del Carme entre la marineria ​que comandava i, ara, tenim que ningú se'n recorda del pobre Sant Elm.

​Tercera puntualització.- Aquest exvot quedarà col·locat a la capella de Sant Antoni, oratori que va regir mossèn Jaume Soler i Puigverd durant molts anys, i que, aquest 2026, farà noranta anys que va deixar de ser capella-oratori per a convertir-se en un vulgar magatzem. I es va convertir en un vulgar magatzem perquè el 13 de setembre del 1936, assassinaven a mossèn Jaume Soler al davant del cementiri del Vendrell, al costat de la carretera on encara avui s'hi pot veure una creu de pedra. I, així s'estroncava la vida d'aquesta capella.

​I no insinuo, ara, que aquesta capella torni a ser un oratori. No. Tots sabem que es pot resar des de dalt d'una muntanya, des de sota un arbre o des del damunt d'una barca. Però, sí que voldria, i així va en vies de ser-ho, que fos un lloc digne, cultural i alliçonador. I dic "alliçonador" perquè hem de pensar que mossèn Jaume, en els anys 1920, en aquest lloc, acollia i ensenyava de llegir i escriure a mitja dotzena de nens i nenes, fills de pescadors de la Platja de Calafell, ja que, en aquells anys, encara no hi havia escola en aquest barri marítim.

​Fa uns anys que algun d'aquests infants, ja avis, em deia textualment: Si sé llegir i escriure és gràcies a mossèn Jaume.

​Me'n alegro que en aquest 90è aniversari en què la ignorància, la rancúnia i la mala fe d'uns revolucionaris anarquistes van destruir i estroncar una labor benèfica, caritativa, filantròpica, generosa i humanitària, sigui, avui, la cultura i la bona fe d'una persona emprenedora, com és el Josep Inglada, el qui hagi restituït la dignitat que va tenir aquest lloc, aquest edifici, aquesta capella.

​Moltes gràcies.

​Calafell, 12 de juny del 2026

David I. Hutchison ens compta la joiosa però finalment tràgica història de David Guthrie Dunn i la seva ambiciosa recerca per circumnavegar el globus a principis dels anys 30 a bord del Southern Cross, un petit iot construït a Clyde.

Els viatgers del món són l'elit dels viatgers moderns, i els circumnavegadors en vaixells petits són la noblesa de l'elit.
— Donald R. Holm, 1974

El iot Southern Cross va ser dissenyat perquè el jove hereu del tabac, David Guthrie Dunn, navegés al voltant del món amb dos amics de la universitat l'any 1930. Va ser una de les poques circumnavegacions realitzades per petits iots durant la primera part del segle XX, però malauradament mai va obtenir el reconeixement que mereixia.
El viatge no es va emprendre amb cap rècord o reconeixement en ment, sinó per permetre que els joves graduats guanyessin experiència explorant els oceans i les cultures del món abans d'embarcar-se en les seves carreres professionals. A diferència de molts dels petits vaixells utilitzats en aquest tipus de viatges, el Southern Cross va ser dissenyat especialment per un dels arquitectes navals més destacats de l'època, i el viatge va estar ben finançat pel seu propietari milionari.
Durant les llargues escales, la tripulació va tenir molt de temps per relaxar-se, explorar i conèixer tots els personatges fascinants que invariablement trobaven. El seu tranquil pas pel Pacífic els va oferir una visió única de la vida i la supervivència de les comunitats illenques aïllades en el moment més àlgid de la Gran Depressió a principis dels anys 30.
La història d'aquest iot extraordinari està plena de connexions. Hi havia vincles significatius entre la llar de Dunn a Largs, la constel·lació de la Creu del Sud (Southern Cross) i la ciutat de Brisbane a Austràlia. A més, durant el seu viatge de tres anys, la tripulació es va trobar amb moltes persones amb connexions a Clyde, Largs i fins i tot al petit poble de Sandbank, on es va construir el iot.

El Southern Cross

John Dunn era un comerciant de tabac i soci de la prominent empresa de fabricació de tabac de Glasgow F & J Smith, que va passar a formar part d'Imperial Tobacco el 1901. L'imponent castell de Knock, a Largs, va ser adquirit per Dunn com a llar familiar el 1915. Va tenir dos fills, en David Guthrie i en John Jr., el més gran, que estava destinat a heretar la fortuna familiar. Tràgicament, aquest últim es va ofegar en un accident de vaixell el 1924, de manera que en David Guthrie, a l'edat de 18 anys, va quedar sota la tutela dels administradors fins que va heretar la fortuna familiar en fer els 25 anys.
D. Guthrie Dunn, com se'l coneixia, va poder lliurar-se a la seva gran passió pel minuciós món de la nàutica. Era un navegant consumat, membre actiu del prestigiós Royal Clyde Yacht Club, i es va convertir en un dels joves iatistes més destacats del Clyde. Va batejar dos dels seus elegants iots de regates com a Southern Cross a causa de la seva fascinació per la constel·lació i l'oceà austral. La "Creu del Sud" és el grup d'estrelles més conegut i fàcilment identificable de l'hemisferi sud, i va ser de gran importància per als primers polinesis que viatjaven d'illa en illa utilitzant mapes estel·lars memoritzats per navegar.

El iot i la tripulació

Mentre Dunn encara era estudiant a la Universitat de Cambridge, va enllestir el seu pla per construir un iot de creuer oceànic per fer la volta al món. El seu tercer Southern Cross va ser dissenyat específicament per la reconeguda firma d'arquitectes navals escocesos G.L. Watson & Co per a aquest exigent viatge. Aquest robust iot de 51 peus es va construir a la drassana d'Alexander Robertson & Sons Ltd., a Sandbank, molt coneguda per la qualitat de la seva mà d'obra.
Hi havia dues cabines i una elegant estança principal per al propietari. El còmode saló, revestit de fusta de noguera, tenia espai de sobres per sopar, rebre convidats i allotjament addicional. Situada al costat de la timonera, la cuina comptava amb una gran estufa de petroli i molt d'espai d'emmagatzematge. Un equipament bastant exclusiu era el gran refrigerador elèctric de compressió i fabricador de gel Kelvinator. Els refrigeradors domèstics encara eren una novetat en aquells dies, fins i tot a les mansions dels rics, de manera que molt pocs s'haurien instal·lat en iots petits.
A bord hi havia una extensa biblioteca amb llibres sobre totes les grans circumnavegacions, viatges a l'estranger, almanacs nàutics, informació per a pilots i tres grans carpetes enquadernades en cuir que contenien totes les cartes nàutiques necessàries per al viatge. L'entreteniment anava a càrrec d'un projector de cinema, ràdio, gramòfon, un piano al saló i, per descomptat, els tres músics mig autodidactes de la tripulació.
Dunn, a l'edat de 24 anys, va emprendre la seva gran aventura amb dos amics. James Shackleton, de Yorkshire, va estudiar a Cambridge amb Dunn i va ser el navegador del viatge. W.G. Penman, de Dumfries, era un experimentat navegant del Clyde que va estudiar enginyeria a la Universitat de Glasgow, de manera que, naturalment, es va convertir en l'enginyer del vaixell.
El Southern Cross va ser botat a Holy Loch el 18 d'agost de 1930, amb el seu nom i les sigles RCYC (Royal Clyde Yacht Club) orgullosament pintats a la popa. Pocs dies després, la tripulació es va embarcar en un exigent viatge de prova a St Kilda per adaptar-se al vaixell i avaluar el seu rendiment oceànic.

La connexió Largs-Brisbane

Dunn planejava dirigir-se a Brisbane, Austràlia, a causa dels vincles familiars, històrics i científics d'aquesta ciutat amb la seva ciutat natal de Largs. Diversos diaris feien referència als familiars de Dunn a Brisbane, i el nom de "Brisbane" apareix de manera bastant destacada als voltants de Largs.
La ciutat de Brisbane va rebre el seu nom per Sir Thomas Brisbane, de Largs, el famós soldat, estadista, astrònom i navegant, que va ser el sisè governador de Nova Gal·les del Sud (1821-25). Després d'una desastrosa travessia de l'Atlàntic amb el seu regiment militar el 1795, el seu vaixell va acabar a les costes d'Àfrica en lloc de les Índies Occidentals. Com a resultat, Brisbane es va proposar aprendre més sobre astronomia per poder navegar a alta mar. Mentre estava amb mitja paga mèdica de l'exèrcit (1805-11), el seu primerenc interès per l'astronomia es va convertir en una passió per a tota la vida.
Sir Thomas Brisbane va construir un observatori privat a la seva casa, Brisbane House, el 1808. Només hi havia dos observatoris escocesos en funcionament en aquells moments, i el seu era, de lluny, el millor equipat. El castell de Knock, la llar de Dunn, es va construir en una part de l'antiga finca de Brisbane, de manera que aquest observatori proper hauria estat una gran inspiració mentre ell aprenia a navegar a la desafiant costa oest d'Escòcia.
Els llibres i l'equipament de l'observatori privat de Brisbane a Largs es van portar a Austràlia i es van utilitzar per establir el seu segon observatori a Parramatta, als afores de Sydney, el 1822. Es va fer famós com "el Greenwich de l'hemisferi sud", on els capitans de vaixell calibraven els cronòmetres de les seves embarcacions. Al lliurar la medalla de la Royal Astronomical Society a Sir Thomas Brisbane el 1828, es va assenyalar que els primers fruits de la colonització a tantes terres havien estat els saquejos i la violència cap als seus "habitants pacífics", però que a Austràlia, gràcies a la feina de Brisbane, el primer triomf de la colonització va ser el de la ciència i el coneixement útil per al futur.
Els estudis i observacions realitzats en els seus observatoris privats de Largs i Parramatta van contribuir significativament als grans avenços en navegació astronòmica que van tenir lloc durant els següents 100 anys. Sens dubte, el Southern Cross es va beneficiar d'aquests avenços mentre navegava pels mars del sud.

De la volta al món: de Sandbank a Brisbane

El 26 d'octubre de 1930, el Southern Cross va salpar de Sandbank en el seu viatge de 31.000 milles al voltant del món amb els tres joves navegants. No obstant això, va ser un començament bastant vergonyós, ja que van esquivar pels pèls la col·lisió amb un gran iot ancorat a prop.
Durant la primera part del viatge a través del golf de Biscaia, van lluitar contra tota la fúria del mar durant tres dies i van haver de buscar refugi a la pintoresca ciutat pesquera de Corcubión, a l'extrem nord-oest d'Espanya. Durant aquesta primera prova real per a la tripulació i el vaixell, el vaixell es va comportar de manera admirable, però els mariners van tenir grans dificultats per abaixar les veles en aquelles condicions de tempesta i no van poder utilitzar el sextant per obtenir una posició precisa.
Alguns equips vitals van resultar danyats durant la tempesta, de manera que els mariners van haver d'esperar tres setmanes a Tenerife que arribessin les peces de recanvi en un vaixell de vapor des d'Anglaterra. Un nou amic del Club Nàutic els va organitzar una emocionant excursió d'acampada amb mules a les muntanyes per veure el Pico del Teide nevat, que amb 24.600 peus (uns 3.718 metres) és el tercer volcà més alt del món des de la seva base. Per commemorar aquesta agosarada expedició hivernal, van deixar un missatge en una ampolla dins d'un impressionant túmul de pedres de 20 peus que van construir al campament de la vall. Es van fer infinitat de fotografies amb flaix del monument i es van comprometre a tornar-hi algun dia.
El Southern Cross finalment va emprendre l'etapa atlàntica de 3.100 milles des de Tenerife fins a Trinitat el 16 de desembre. Els mariners van passar un Nadal agradable a alta mar i van menjar salsitxes, ous i espinacs amb budell de prunes per postres; fora d'això, van tenir una travessia bastant tranquil·la. La tripulació va celebrar amb joia la seva travessia segura amb cervesa freda quan van albirar Tobago, just en la ruta prevista, el 8 de gener de 1932.
Mentre estaven ancorats al port de Kingston, a Jamaica, van tenir una trobada interessant i un emotiu recordatori dels forts vincles amb les seves aigües natals del Clyde. Estaven amarrats prop del famós iot S.Y. Nahlin, propietat de l'hereva del jute Lady Yule i construït per John Brown & Co a Clydebank el 1930. Aquest elegant iot de vapor de 296 peus, que requeria una tripulació d'unes 50 persones, tenia el mateix dissenyador que el Southern Cross i s'havia construït el mateix any. No cal dir que Dunn i la seva tripulació van estar encantats d'acceptar l'amable invitació de Lady Yule a dinar a bord del que era considerat el principal iot britànic de l'època. Curiosament, el magnífic S.Y. Nahlin és actualment propietat del magnat de les aspiradores Sir James Dyson.
El seu pas pel Canal de Panamà a finals de febrer va ser una experiència memorable gràcies a un nord-americà excepcionalment expert que treballava al canal des de 1908, tot i que ni ell mateix havia pilotat mai un vaixell tan petit com el Southern Cross. Van passar una vetllada especialment agradable amb un dels buscadors d'or originals de la zona del canal, que s'havia convertit en un expert llegendari en pesca i fauna salvatge. Els mariners van escoltar atents les seves fascinants històries i, armats amb tot aquest nou coneixement, van partir molt entusiasmats el 7 de març cap a la següent etapa de la seva gran aventura, rumb a les Galápagos.
Finalment van tenir cert èxit pescant amb una línia de mà senzilla, i menjaven regularment tonyina i mero. Van parar breument a les illes Cocos per buscar el llegendari tresor que hi van enterrar per seguretat les catedrals jueves i peruanes el 1820. No obstant això, tot i tenir un mapa rudimentari, la seva empresa no va tenir èxit. Després que el Southern Cross arribés a les Galápagos el 16 de març, van tenir temps de sobres per explorar a fons diverses illes a cavall. La tripulació va fotografiar una àmplia varietat de fauna impressionant i va gaudir de conèixer la població local.
De camí cap a les illes Marqueses, Dunn va celebrar el seu esperat 25è aniversari el 30 de març, moment en què va adquirir el control total de l'herència familiar. Un magnífic sopar d'aniversari preparat per Shackleton va consistir en entremesos (gambes, sardines, ous i maionesa de patata), pollastre, patates i xens, seguit de budell de sèu i cafè. Un bon vent fort l'endemà els va ajudar a recórrer 94 milles, la qual cosa va suposar un nou rècord per al Southern Cross a la zona de calmes equatorials o doldrums. No obstant això, el vent aviat va amainar i van començar a quedar-se sense menjar durant aquesta esgotadora travessia de 3.300 milles, de manera que es van veure obligats a menjar farina de civada amb curri durant diversos dies. Al principi del viatge havien descobert miraculosament que si posaves prou pols de curri a qualsevol cosa, es tornava força comestible.
El 26 d'abril, un gran grup de la població local Kanaka d'Hiva Oa, a les Marqueses, va pujar a bord per donar la benvinguda al iot. Els alegres illencs van gaudir de l'entreteniment preparat per a ells, amb Dunn tocant el piano i música de gramòfon. Van agrair especialment la cervesa freda i fins i tot es van emportar una mica de gel en un gran termos. En clar contrast, la tripulació va fer un viatge bastant esgarrifós per veure l'amfiteatre de sacrificis caníbals de segles d'antiguitat a Atuona, que tenia graderies per a 1.000 persones, un impressionant tron de pedra per al rei i una gran fossa per a les pobres víctimes. Per sort per a la tripulació, l'últim cas de canibalisme a l'illa s'havia registrat el 1876.
Uns dies més tard, van conèixer la tripulació de la goleta Northern Lights, que acabava d'arribar, i es van sorprendre al descobrir que el seu capità era de Greenock, el port de registre del Southern Cross. No només això, sinó que el diminut cuiner de la goleta era de Sandbank, i sorprenentment havia assistit a la seva botada.
A causa d'un sòl pobre o limitat i d'una dependència excessiva dels cocoters a la majoria de les illes remotes del Pacífic, la superpoblació sempre era una gran amenaça. La principal plantació de cocos d'Hiva Oa lluitava per sobreviure després que el preu de la copra (la polpa blanca seca del coco) es reduís a la meitat a l'inici de la Gran Depressió (1929-39), de manera que l'illa depenia més de l'agricultura i del comerç.
Uns dies més tard, al remot atol de Takaroa, van fer una festa encara més gran amb 50 o 60 persones a bord. Uns quants ancians van ser convidats a baixar per beure cervesa freda i fumar, mentre que a coberta els nens gaudien de gelat, fet senzillament amb llaunes de llet condensada. Aquesta vegada, Penman va oferir l'actuació musical estrella de la nit, tocant el banjo fins a les 3 de la matinada. La nit següent van rebre una benvinguda invitació per veure el grup de dansa autòctona local, però va resultar que la majoria d'ells visitaven una illa veïna, així que va acabar sent més aviat un ball popular on tothom s'hi va unir, alguns amb menys entusiasme que altres. Els illencs solien sobreviure simplement gràcies als cocos i la pesca, però a causa del baix preu de la copra, van haver de dependre més de la recollida de perles.
Quan la tripulació va arribar al port de Papeete, a Tahití, el 17 de maig, es van sorprendre de trobar molts iots registrats a la Gran Bretanya al port, i es van alegrar de rebre correu de casa. Van gaudir tant de la vida a l'illa que van decidir instal·lar un botaló aquí en comptes d'Austràlia. Mentre es feien aquests treballs, els mariners van tenir temps d'explorar l'illa i la tripulació va ser convidada molt generosament en moltes ocasions pel vicecònsol britànic i la seva família. Afortunadament, Tahití era un important centre comercial i tenia una naixent indústria turística, de manera que va poder sobreviure al pitjor de la Gran Depressió, quan les exportacions de la Polinèsia van caure un 60% entre 1929 i 1933.
El Southern Cross va gaudir d'estades tranquil·les a moltes illes exòtiques en la seva llarga travessia pel Pacífic a través de Rarotonga, Samoa, Fiji i Nova Caledònia. Tanmateix, a mesura que s'acostaven a Brisbane, tenien ganes d'arribar a la seva destinació i, mentre navegaven a uns molt respectables 7,5 nusos el 14 d'octubre, van batre el seu rècord en recórrer 161 milles. Per celebrar l'arribada a Brisbane el 18 d'octubre de 1931, van fer un bon àpat, van fumar les cigarretes que tenien reservades i van beure xampany ben guanyat a les seves antigues gerres de cervesa.
La senyoreta Betty Philp, filla del difunt Sir Robert Philp (primer ministre de Queensland i amic de Dunn), es va complaure molt a rebre la tripulació i a presentar-los als clubs nàutics i a tothom a terra ferma. Van arribar les pel·lícules de Kodak, de manera que Dunn va poder mostrar part del seu metratge cinematogràfic del viatge al club nàutic.
Dunn va haver de tornar al Regne Unit en vaixell de vapor per atendre tots els tràmits legals relacionats amb l'herència del seu difunt pare, que havia rebut en fer els 25 anys. Mentrestant, el Southern Cross va quedar amarrat per a ser revisat a fons.

De la volta al món: de Brisbane a Sandbank

Cinc mesos i mig més tard, el 13 d'abril de 1932, la tripulació es va tornar a reunir per reprendre l'aventurer viatge, però la seva sortida de Brisbane es va endarrerir a causa de treballs de reparació addicionals. No va ser fins al 30 de juny que una gran multitud d'amics i benvolents finalment els va acomiadar.
El Southern Cross va arribar a Cairns el 12 de juliol, on es van proveir i van tornar a arreglar la ràdio. Un amic va organitzar amablement un viatge fantàstic en tren cap a l'interior per veure les vastes plantacions de sucre i el majestuós paisatge de les cascades Barron. Després de deixar Cairns, el Southern Cross va navegar amb cura al llarg de la Gran Barrera de Corall, la qual cosa els va permetre visitar moltes illes petites pel camí. El 25 de juliol van salpar de l'illa Thursday cap a les Índies Orientals i, per primera vegada, van sentir que realment anaven de camí cap a casa.
La tripulació va gaudir especialment del ric patrimoni multicultural de Bali i Java, però feia molta calor i xafogor, de manera que fins i tot dormir a coberta era difícil. Es van passar diverses setmanes a Surabaya buscant un nou aparell de ràdio i instal·lant-lo correctament. Van tenir molt de temps per fer turisme, que va incloure un emocionant viatge en avió per veure el cràter actiu del mont Bromo. Es van relaxar i van gaudir de "l'autèntic luxe de la seva existència", però amb la feina acabada, van deixar Surabaya a contracor l'1 de setembre.
A Home Island, a les illes Cocos (Keeling), la tripulació va explorar i va visitar diverses plantacions grans per veure com es processava la copra. Una nit, Dunn va organitzar una projecció de cinema a l'aire lliure darrere de la casa del governador. Aquestes van ser les primeres imatges en moviment que es veien en aquesta remota illa i, tot i que l'esdeveniment no es va publicitar gaire, tothom hi va assistir amb els seus vestits de gala de colors. La projecció, protagonitzada per Charlie Chaplin i el gat Fèlix, va tenir un èxit tan immens que un nadó nascut aquella nit va ser batejat com a Guthrie Dunn en el seu honor.
Quan el Southern Cross va arribar a Port Louis, Maurici, el 23 d'octubre, la tripulació va notar immediatament l'excepcionalment forta influència francesa a la ciutat. Els mariners van fer un viatge extremadament interessant per veure un centre de recerca de canya de sucre i van veure milers de plantons, tots en testos acuradament etiquetats, fruit de l'encreuament experimental. Gairebé tots els vaixells del port tenien pavelló estranger, per la qual cosa era "descoratjador veure que no s'utilitzen vaixells britànics per transportar el nostre sucre, especialment quan el contribuent britànic està donant preferència a Maurici".
Després d'una parada relaxant a Durban, el Southern Cross va arribar a Ciutat del Cap el 19 de desembre. Van passar un Nadal agradable amb un dels amics de Penman de Dumfries. El Boxing Day (26 de desembre), Dunn va anar a visitar el senyor Ramsey, un antic miner de diamants de 85 anys el pare del qual havia construït el castell de Knock, la seva llar familiar. Més tard, el doctor Wilson, un cirurgià del City of Canterbury, va pujar a bord i els va informar entusiasmat que realment havia vist construir el Southern Cross i que era un gran admirador de la drassana Robertson de Sandbank.
Dunn va decidir que havien d'intentar una ambiciosa travessia de 70 dies sense escales cap a casa a causa de tot el temps extra que havien passat en reparacions. Finalment, el 16 de febrer van partir cap a la desafiant etapa de l'Atlàntic sud.
Mentre navegaven a 5,5 nusos el 7 de març, van tenir una sèrie de contratemps amb les veles i l'aparell. Fins i tot amb tota la tripulació a coberta, es van passar un dia sencer solucionant els problemes i revisant la resta de l'aparell. El pitjor va venir després. Durant el fort onatge del 8 de març de 1933, cap a la mitjanit, Dunn es va posar a la popa per fixar una vela i va caure accidentalment a l'aigua. Del diari de bord de James Shackleton:

Vam fer tot el que humanament vam poder per salvar-lo, però tot estava en contra nostra. Tampoc vam abandonar la recerca fins que es va tornar desesperada, i més que desesperada.

Després de netejar les cobertes, el iot va salpar cap a l'illa de Santa Helena, on va arribar amb una tripulació desolada el 16 de març per fer una declaració oficial sobre l'accident a l'oficina del forense.

Epíleg

El 27 de març de 1933 va tenir lloc un servei funerari a l'església de Sant Joan de Largs, al qual van assistir moltes personalitats destacades del món de la nàutica del Clyde. D. Guthrie Dunn va deixar tota la seva fortuna d'1,2 milions de lliures a la senyora Agnes Stevens, que havia estat la mestressa de claus del castell de Knock durant 20 anys. En la seva memòria, es va donar el Dunn Memorial Hall a l'església.
El senyor Thomas Stark Brown, representant legal dels administradors de l'herència de Dunn, va decidir que s'enviaria una tripulació de recanvi a Santa Helena per portar el iot de tornada. Una preciosa corona en forma d'àncora, que havia estat penjada del púlpit durant el funeral, va ser llançada al mar prop d'on el jove navegant s'havia ofegat. Després de gairebé tres anys, un Southern Cross bastant castigat pel temps va tornar a casa, a la drassana Robertson de Sandbank, el 8 de juliol de 1933.
La tripulació supervivent no va poder pair la tràgica pèrdua del seu estimat amic i patró, així que mai van parlar gaire de la seva experiència, ni tan sols amb les seves pròpies famílies. A més, els mariners es van mostrar sorprenentment reticents a concedir entrevistes als diaris durant tot el seu llarg viatge i, com a resultat, mai es va publicar un relat complet de la travessia. Malauradament, les pintures, fotografies, pel·lícules de cinema i el diari de bord mecanografiat de Dunn es van perdre.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Southern Cross va ser requisat per provar sistemes de radar al mar d'Irlanda. A finals de la dècada de 1960, era propietat de la Hull Fishing Vessel Owner's Association i s'utilitzava com a vaixell d'entrenament de vela i navegació. El iot ha estat sotmès a diverses renovacions importants al llarg dels anys i, gràcies a la cura atenta de diversos propietaris, encara navega avui dia.
David I. Hutchison va examinar la història del Southern Cross com a part de la seva investigació en curs sobre els iots icònics construïts a la reconeguda drassana d'Alexander Robertson a Sandbank.